El Xavi i jo vam anar als estudis de Catalunya Ràdio una hora després d’haver acabat el darrer programa de l’Antoni Bassas. Vam arribar-hi tard. No hi vam poder passar abans. Amb la nostra presència, volíem mostrar-li el nostre suport i l’agraïment pels seus anys de feina ben feta. Per allà, encara hi havia força seguidors de l’espai i alguns mossos d’esquadra per vigilar que no s’alterés gaire l’ordre. Barreja d’indignació i d’incomprensió. Pancartes, crits i cares de tristesa. A mi, sobretot, em va entristir pensar que ja no podré tornar a escoltar les tertúlies que amb tanta elegància dirigia. I el que em toca els collons és que no hi ha arguments periodístics per suprimir el programa: si ets líder d’audiència, no hi ha cap mena de justificació professional per eliminar l’espai. Cap empresa trauria del mercat el producte que li atorga el lideratge en vendes. Només un inconscient cometria un delicte professional d’aquesta magnitud. Amb l’ànim una mica tocat, vam decidir anar a un bar proper a fer una cervesa i unes tapes. Preguntat discretament per l’adéu del Bassas, el responsable del bar, que li servia cada matí l’esmorzar, em va dir que no s’entenia per què li deien adéu si no és que el programa molestava els polítics. És la mateixa conclusió a la qual va arribar el Bassas en el seu comiat: ‘Si els polítics no aguanten un programa com aquest, tenim una democràcia molt justeta’. Vam pagar i vam enfilar camí cap a Sant Cugat amb aquella sensació tan decebedora que ja no hi ha res més a fer.