Entre tant de petard llençat després de la revetlla de sant Joan, és d’agrair llegir articles clarividents com els del mestre Salvador Cardús:

País carregós

Som molts els que tenim la impressió que, en trenta anys, les tornes han canviat radicalment. Al final del règim autoritari de Franco, la reivindicació de la nació catalana, la participació en la reconstrucció nacional de Catalunya i la voluntat de definir-ne un projecte de futur eren actituds polítiques i cíviques ben considerades, que es vinculaven al mateix procés de democratització, i a les quals se sumaven els sectors socials de més prestigi, com ara universitats, intel·lectuals i artistes. En canvi, l’espanyolisme era sospitós de connivència amb la dictadura, i per tant, fins que El País no li va rentar la cara i el va modernitzar, els qui el reivindicaven des de la democràcia, havien de donar moltes explicacions.

Ara, el nacionalisme espanyol s’ha fet atractiu, si no seductor. I el nacionalisme català, s’ha tornat carregós i, sovint, antipàtic. Les darreres polèmiques ens ajuden a visualitzar aquest dilema. Per una banda, el diari El Mundo abandera un manifest en què s’exigeix que es legisli per tal de garantir que l’espanyol sigui l’única llengua comuna i oficial a Espanya. I malgrat que es tracta d’una iniciativa obertament coactiva, obté un suport amplíssim i entusiasta de la intel·lectualitat espanyola. En canvi, l’exigència que els professors estrangers contractats de manera permanent a les universitats catalanes, en un període de dos anys, acreditin un nivell bàsic de coneixement del català -la idea no és que l’emprin ni que l’escriguin, només que l’entenguin i el llegeixin per tal de poder respectar els drets dels alumnes- provoca una reacció de rebuig institucional per part de les mateixes universitats, digne de ser estudiat amb atenció. Totes dues mesures són, certament, coercitives. Però mentre les pretensions del manifest d’El Mundo posen en risc la convivència a Catalunya i són una rara defensa del dret a la ignorància, la pretensió del govern català -oportunitat i formes de l’anunci a banda- va a favor de la protecció d’una realitat lingüística feble, del respecte dels drets dels estudiants a emprar la llengua del seu país i d’afavorir la millor incorporació del professorat estranger a la realitat del país que ha triat per treballar. I, tanmateix, el manifest a favor del dret a la ignorància rep tota mena d’aplaudiments i la mesura a favor del deure de saber la llengua del país on es treballa, la tractem de provinciana.

I, per què el projecte nacional espanyol és seductor i el nostre s’ha tornat carregós? Les dues raons principals, des del meu punt de vista, són aquestes. En primer lloc, el nacionalisme espanyol ha aconseguit representar la “normalitat” per excel·lència. Tant, que ni els mateixos nacionalistes espanyols es veuen com a tals. En el cas d’aquest darrer manifest, és notori: parteixen del principi que els territoris no tenen drets lingüístics -per negar-los a Catalunya-, però troben desitjable que l’Estat imposi garanties per convertir l’espanyol en l’única llengua comuna. És a dir, el territori espanyol els funciona com a realitat “no política”. La segona raó, tant o més poderosa que la primera, és l’interès. El nacionalisme espanyol -en alguns casos, potser només aparentment- garanteix millor els interessos professionals, comercials, empresarials, artístics i, lògicament, polítics dels ciutadans que s’hi identifiquen.

Per la seva banda, el projecte nacional dels català s’ha tornat carregós exactament per les raons contràries. En primer lloc, perquè és -encara- senyal d’excepcionalitat, de voluntat resistent, de minoria hiperpolititzada. I, en segon lloc, perquè associem el catalanisme a l’esforç suplementari, al risc dels propis interessos, al sobrepreu de mantenir-lo viu. Per tant, no és tant que el projecte de reconstrucció nacional hagi perdut adeptes i militància. Ni arguments. Fins i tot, diria que -de tot- en té més i de més notoris que fa uns anys. La batalla que no guanyem és la de la normalitat i la de l’interès. La batalla que estem perdent és la que se situa en el terreny prepolític, o millor, en el camp de la invisibilitat política. I, sigui dit de passada, l’actual govern tripartit, amb les seves dissensions en aquest pla, encara ha fet més visible un tipus de combat que només es pot guanyar de la invisibilitat.

Tanmateix, els camins es van aclarint. A hores d’ara, ningú no pot creure possible l’existència futura d’un Estat espanyol de caràcter plurinacional com, posem per cas, el Regne Unit. De manera que, descartada aquesta tercera via, ens apropem a la cruïlla en la qual ja només quedaran dos camins: o renunciem al nostre projecte nacional català, o abandonem Espanya. És clar que, amb l’empara de l’Estat i tots els seus aparells -seleccions esportives nacionals; alta velocitat espanyola; premsa amb vocació nacional; intel·lectuals patriòticament desacomplexats; premis Príncipe de Asturias; Instituto Cervantes; plans nacionals de recerca i llengua obligatòria, per dir-ne alguns-, Espanya ens va arraconant, per fer que el nostre futur ens sembli encara més carregós. Tant, que el dia que Òmnium ens aplega, amb èxit, per respondre plegats als desafiaments del país, al nostre diari nacional se li fa carregós fer-ne notícia de portada.

Salvador Cardús – Avui – 27 de juny de 2008