Acabo la feina i enfilo el camí a casa passada la mitjanit. Tranquil·litat absoluta a la ciutat. No em creuo cap ànima pel carrer. Tampoc no m’estranya: ha plogut, l’ambient és fresc i falten poques hores perquè la ciutat es desperti. En realitat, sóc jo qui va a contracorrent: un dilluns, a aquesta hora, la gent dorm o s’entreté mirant la televisió. Selecciono música lenta a l’iPod i alenteixo el pas per adequar-lo al ritme de les cançons de Katie Melua i Tracy Chapman. Avanço carrers mentre em fixo en aparadors i balcons. És curiós contrastar la publicitat de bancs i caixes que et prometen la millor hipoteca per tenir l’habitatge de la teva vida amb els cada vegada més nombrosos anuncis de venda i lloguer de pisos. “Alguna cosa deu fallar. Uns t’ho posen fàcil i els altres no se’ls treuen de sobre. Deu ser l’alentiment econòmic“, penso. Recorro badant el darrer tram de ciutat per arribar a casa. Encara estic a temps de topar amb un mínim d’activitat humana. Una parella xerra dins d’un cotxe, un veí fuma mentre passeja el gos amb desídia i sento de fons el soroll d’un persiana que baixa. Són els últims moviments d’una ciutat gairebé adormida. Obro la porta, bec un got d’aigua i em fico al llit. Contesto alguns missatges de mòbil pendents. Em poso la ràdio de fons, apago el llum i tanco els ulls. Se’m fa estrany, però tinc la sensació – errònia, evidentment – que sóc l’últim a anar a dormir.