Estem d’enhorabona: Joan Miquel Oliver tocarà a Sant Cugat per Festa Major. Sort que encara hi ha ciutats de gust refinat. Quan aquests dies algú em digui que no ve cap estrella a Sant Cugat per Festa Major, ens mossegarem la llengua, farem pedagogia i li demanarem que llegeixi aquest article. Com es pot dir que no vindran estrelles si aquest noi és un firmament d’una nit clara d’estiu per si sol? L’Oliver no ha deixat de compondre genialitats en solitari mentre fa les sublims cançons d’Antònia Font. No volíeu estrelles? Doncs aquí la teniu.

En primer lloc, els direm que el primer disc en solitari de l’Oliver, el Surfistes en càmera lenta, és un caramel que no s’acaba mai. En aquestes cançons, hi combina la simplicitat d’històries de personatges com uns surfistes, un pallasso i un petit homenet de muntanya amb deliris surrealistes sobre París, un rellotge i un pícnic. Tot això amb un estil pop delicat i acurat, on no sobra cap nota. Bon inici en solitari, de veritat, però potser alguns pensaran que no és suficient.

Per això els explicarem que, en la seva discografia, no hi podia faltar un àlbum en directe com Live in Paris, que va enregistrar a la seva Mallorca natal per fer la gracieta amb el títol del treball. Aquí hi combina a la perfecció temes del Surfistes en càmera lenta i altres cançons. És un disc indispensable per entendre la importància que l’Oliver dóna al directe. L’explicació dels seus temes, el joc constant amb el públic i el protagonisme que prenen el bateria i el teclat que l’acompanyen catapulten el treball a l’excel·lència. Altres cantautors haurien fet un directe per treure el revòlver i atracar (econòmicament) els seus fans. Ell no ho va fer. En realitat, no podria fer-ho ni volent, perquè el talent que el desborda no ho permet.

Segur que també preguntaran si fa molt que no treu res al mercat. Els respondrem que, a l’espera que aviat caigui un altre disc, aquest regal del cel ens ha entretingut aquest any amb un senzill on ha aplegat Sa núvia morta, una extraordinària peça on combina Chopin amb el pop, i el ja gairebé himne Hansel i Gretel. Els farem escoltar aquestes cançons perquè entenguin que només un avançat al seu temps com ell és capaç de fregar la perfecció en un senzill.

Ja que hi som també els recordarem que darrerament l’Oliver s’ha aficionat a produir discos: un, el de la banda sonora de la pel·lícula My Way; l’altre, el darrer del déu Sisa. Comprovaran que s’hi nota la seva mà, que sonen bé, que estan treballats i que no queda cap detall enlaire. Veuran que fa bé el Sisa d’ajuntar-se amb l’Oliver i que, de pas, ens fa un favor a tots els seus seguidors, que podem gaudir amb el mestre i el deixeble en un mateix treball.

I si amb això no en tenen prou, explicarem als que no veuen les estrelles que l’Oliver és un artista polifacètic de veritat i que, de tant en tant, ens regala algun llibre. Fa pocs mesos, ha publicat El misteri de l’amor, novel·la pendent de lectura i de la qual prometo un article quan l’hagi acabat. Anys enrere també es va atrevir amb la poesia – si és que totes les lletres de cançons que escriu no són poesia per si soles – en l’obra Odissea 30.000, que va musicar en un disc amb el mateix títol amb Drogueria Esperança, grup nascut expressament per enregistrar l’àlbum. Només bona música i bons poemes poden donar un magnífic resultat com aquest. Per cert, una de les veus que recita els seus poemes a Odissea 30.000 és la de l’autèntica Antònia Font, la que dóna el nom al grup.

I aquí acabaran els nostres arguments i la nostra tasca pedagògica. Ja veurem quins resultats n’obtenim. Però no pateixis, Joan Miquel. Ja ho saps: t’esperem a Sant Cugat. Uns quants no et fallarem, perquè sabem que ets l’autèntica estrella. No deixarem que diguin el contrari.