… recordo que ens vam conèixer quan els dos érem becaris. Jo ja hi acumulava un parell d’anys d’experiència, mentre que ella acabava d’aterrar a l’antic local de la ràdio. Encara que ara pugui semblar mentida, les nostres primeres converses van acabar en discussions. Era inevitable: confrontàvem dos punts de vista ben allunyats i, per força, havíem de topar. Malgrat això, vaig agafar-li molt d’afecte. M’agrada trobar-me amb gent intel·ligent que no pensa com jo: és l’única manera d’aprendre.

Més endavant ens vam retrobar al nou local de la ràdio després que ella passés una etapa a l’estranger. Continuava igual: intel·ligent i llesta, lectora de diaris i llibres, amb bon gust musical i analista precisa de les obres de teatre. Vaig continuar coneixent-la i vaig comprovar que és detallista i observadora, que li agrada escoltar la gent, que et dóna un cop de mà quan estàs desanimat, que sap fer bromes en el moment precís i que, sobretot, contagia alegria. En definitiva, un regal del cel. Amb tantes qualitats i, diguem-ho tot, gràcies també a la col·laboració d’altra gent, no és estrany que aquest any m’hagi deixat enganyar per anar a certs concerts i a certes discoteques. No sé si són conscients de la magnitud del seu èxit.

Potser ha estat fruit de l’atzar que en el darrer any hàgim compartit molts bons moments amb més gent excepcional. Què hauria passat si no s’hagués afegit al viatge al País Basc un vespre de desembre mentre fèiem una cervesa al bar Catalunya? No ho sabrem mai. No hi donem més voltes: la sort ens va acompanyar i ara hem d’aprofitar aquesta oportunitat.