Vas acceptar la proposta de seguir la campanya electoral amb molta il·lusió i encara amb més responsabilitat. Ha estat la primera vegada que has pogut informar d’una cita electoral. Has seguit un partit i la seva candidata arreu de Catalunya: Girona, Tarragona, Lleida, Reus, Santa Perpètua, Terrassa, Sabadell, Viladecans, Tortosa, Reus, Granollers, Sant Cugat i alguna altra localitat que ara no recordes. Has fet molts quilòmetres i has passat un munt d’hores a l’autocar. Has dormit molt poc i has hagut d’elevar la dosi de cafeïna diària: t’has llevat cada dia ben d’hora i has anat a dormir massa tard. A més, has dinat i sopat malament sovint… I, sobretot, has hagut d’escoltar gairebé sempre el mateix discurs de la candidata -”sisplau, un titular nou, Chacón”, repeties mentalment al mateix temps que la resta de periodistes- i molt poques vegades li has pogut fer preguntes. Tot ha estat molt dur, però, en el dia de reflexió, fas balanç i t’adones que t’ho has passat la mar de bé i que encara queda la nit electoral per gaudir de la teva feina. La prova del cotó no enganya: t’agrada el periodisme i ja no pots fer-hi res. Algú ja va dir que no hi ha ningú més afortunat que aquell que fa coincidir devoció i professió. Acabes d’escriure aquest article i penses que tenia molta raó.

Article publicat al blog de periodistes de RAC1 que van seguir la campanya de les eleccions espanyoles del 2008