L’altre dia, anant a l’entrenament en cotxe, el Ramon i jo vam parlar de periodisme. Defecte professional, suposo. El Ramon em va explicar que feia dies que s’havia enganxat a veure pel YouTube vídeos del Persones Humanes, aquell programa que presentava Mikimoto fa uns quants anys a Televisió de Catalunya. Vam parlar d’aquests vídeos penjats a la xarxa – ens els sabíem gairebé tots de memòria –  i els dos vam coincidir en la valoració: ara és impossible trobar a televisió un humor tan irònic com aquell basat exclusivament en els diàlegs. Cap caiguda, cap gag, cap insult, cap imitació, cap befa: només la paraula com a argument per fer riure.

 

 

L’endemà de la conversa amb el Ramon, vaig veure el Polònia, el programa d’humor amb més èxit a Catalunya. Vaig comparar els dos espais i la conclusió no va ser gaire positiva: el programa del Toni Soler es basa en les imitacions i en l’acudit fàcil, just al contrari de l’humor del Persones Humanes.  

Abans d’anar a dormir, vaig recuperar el llibre en què, precisament, vaig entrevistar Mikimoto. Una de les preguntes es referia a l’humor de la televisió. La seva resposta ja era, aleshores, un mal presagi:

“L’actual humor català està en la línia de provincianització dels continguts. Als nostres mitjans de comunicació, no hi ha un tipus de d’humor que s’escapi de fer befa, imitacions o paròdies. A més, aquest humor se centra en els continguts de les emissores espanyoles. En el camp de l’humor, és evident que no hem aconseguit o no hem volgut crear un imaginari col·lectiu propi. A partir d’aquesta limitació, la solució fàcil és recórrer a l’imaginari comú espanyol per fer broma des de la nostra província. Ja no fem broma de nosaltres, sinó que la fem d’altra gent“.

Vaig tancar el llum i vaig preguntar-me per què també hem retrocedit en l’humor. No vaig saber trobar-hi una resposta.