El Xavi i jo vam anar als estudis de Catalunya Ràdio una hora després d’haver acabat el darrer programa de l’Antoni Bassas. Vam arribar-hi tard. No hi vam poder passar abans. Amb la nostra presència, volíem mostrar-li el nostre suport i l’agraïment pels seus anys de feina ben feta. Per allà, encara hi havia força seguidors de l’espai i alguns mossos d’esquadra per vigilar que no s’alterés gaire l’ordre. Barreja d’indignació i d’incomprensió. Pancartes, crits i cares de tristesa. A mi, sobretot, em va entristir pensar que ja no podré tornar a escoltar les tertúlies que amb tanta elegància dirigia. I el que em toca els collons és que no hi ha arguments periodístics per suprimir el programa: si ets líder d’audiència, no hi ha cap mena de justificació professional per eliminar l’espai. Cap empresa trauria del mercat el producte que li atorga el lideratge en vendes. Només un inconscient cometria un delicte professional d’aquesta magnitud. Amb l’ànim una mica tocat, vam decidir anar a un bar proper a fer una cervesa i unes tapes. Preguntat discretament per l’adéu del Bassas, el responsable del bar, que li servia cada matí l’esmorzar, em va dir que no s’entenia per què li deien adéu si no és que el programa molestava els polítics. És la mateixa conclusió a la qual va arribar el Bassas en el seu comiat: ‘Si els polítics no aguanten un programa com aquest, tenim una democràcia molt justeta’. Vam pagar i vam enfilar camí cap a Sant Cugat amb aquella sensació tan decebedora que ja no hi ha res més a fer.

Ahir vaig votar no a la moció de censura contra Joan Laporta. No estic satisfet amb la gestió esportiva de les darreres dues temporades, però bàsicament hi he votat en contra per un motiu: la moció, més enllà de ser una lluita per aconseguir la poltrona, posa en risc la idea que el Barça és més que un club. Quan va arribar a la presidència, Laporta va reconciliar el club amb dos dels seus trets identitaris, civisme i catalanisme, i els ha estat projectant al món amb una impecable tasca d’internacionalització del club. Un munt d’exemples ho demostren: els violents ja no entren a l’estadi, s’ha engegat un programa per promoure el joc net a les escoles, es col·labora amb Unicef (amb un magnífic discurs del president a les Nacions Unides), es promouen accions de cooperació exterior a l’Àfrica i a Sud-àmerica, s’ha donat suport explícit a les seleccions catalanes, s’ha col·laborat amb les escoles de la Bressola per promoure el català a la Catalunya Nord, el club va ser una de les primeres institucions a adherir-se a la campanya pel domini .cat i un llarg etcètera. Tot això molesta molta gent que ha estat esperant que els resultats esportius no fossin bons per atacar-lo. No és més que l’oportunisme de la mediocritat. Molts sectors – sobretot el nuñisme sociològic atiat per certs grups mediàtics – no volen que siguem més que un club i, sobretot, no volen que aquest model de civisme i catalanisme es projecti internacionalment. Els molesta comprovar que es pot combinar catalanisme, modernitat, civisme i eficàcia. Només cal veure quines signatures i tribunes mediàtiques l’han atacat i quines, molt poques, li han donat suport. L’atac contra Laporta, doncs, no només ha estat esportiu, sinó que ha estat essencialment polític. Malgrat la dubtosa ètica de la jugada, han guanyat i no hi ha res a dir. Han vençut a les urnes i han deixat tocat de mort el projecte. Enhorabona. Ho han aconseguit. Feia pena veure ahir Núñez, Giralt i companyia votant amb el crits a favor dels Boixos Nois. Lamentablement no era un dejà vu: és un retorn al segle passat gràcies a una moció d’obscur origen. Ara veurem com Laporta i la junta directiva gestionen la situació. No cal que s’hi trenquin gaire el cap. Facin el que facin, els criticaran i els mantindran a sobre el punt de mira, esportivament parlant, és clar. Jo ja he votat i no puc fer-hi gaire cosa més. Ara, per defensar el Barça i aquest model de club, faré el que he fet sempre: aniré a l’estadi a animar a l’equip tant si juga la semifinal de la Lliga de Campions, que és quan hi va tothom inclosos els pseudo-culers, com si juga un diumenge a les nou del vespre contra el cuer, que és quan hi anem els que creiem en el club. Això sí, que ho tingui molt clar aquesta gent, no ens trauran del cap i del cor que, encara i malgrat ells, som més que un club.

Més enllà de les aventures nocturnes a Barraques, el millor d’aquesta Festa Major ha estat haver entrevistat el Joan Miquel Oliver. Us deixo el vincle del vídeo:

Entrevista a Joan Miquel Oliver

M’encanta l’explicació que dóna per definir-se artísticament, però si hi va haver un moment que em va fer especial il·lusió va ser quan em va dir els títols dels tres llibres que li havia regalat en concerts d’Antònia Font. Se’n recordava perfectament. Tot un detall. Gracis.

Entre tant de petard llençat després de la revetlla de sant Joan, és d’agrair llegir articles clarividents com els del mestre Salvador Cardús:

País carregós

Som molts els que tenim la impressió que, en trenta anys, les tornes han canviat radicalment. Al final del règim autoritari de Franco, la reivindicació de la nació catalana, la participació en la reconstrucció nacional de Catalunya i la voluntat de definir-ne un projecte de futur eren actituds polítiques i cíviques ben considerades, que es vinculaven al mateix procés de democratització, i a les quals se sumaven els sectors socials de més prestigi, com ara universitats, intel·lectuals i artistes. En canvi, l’espanyolisme era sospitós de connivència amb la dictadura, i per tant, fins que El País no li va rentar la cara i el va modernitzar, els qui el reivindicaven des de la democràcia, havien de donar moltes explicacions.

Ara, el nacionalisme espanyol s’ha fet atractiu, si no seductor. I el nacionalisme català, s’ha tornat carregós i, sovint, antipàtic. Les darreres polèmiques ens ajuden a visualitzar aquest dilema. Per una banda, el diari El Mundo abandera un manifest en què s’exigeix que es legisli per tal de garantir que l’espanyol sigui l’única llengua comuna i oficial a Espanya. I malgrat que es tracta d’una iniciativa obertament coactiva, obté un suport amplíssim i entusiasta de la intel·lectualitat espanyola. En canvi, l’exigència que els professors estrangers contractats de manera permanent a les universitats catalanes, en un període de dos anys, acreditin un nivell bàsic de coneixement del català -la idea no és que l’emprin ni que l’escriguin, només que l’entenguin i el llegeixin per tal de poder respectar els drets dels alumnes- provoca una reacció de rebuig institucional per part de les mateixes universitats, digne de ser estudiat amb atenció. Totes dues mesures són, certament, coercitives. Però mentre les pretensions del manifest d’El Mundo posen en risc la convivència a Catalunya i són una rara defensa del dret a la ignorància, la pretensió del govern català -oportunitat i formes de l’anunci a banda- va a favor de la protecció d’una realitat lingüística feble, del respecte dels drets dels estudiants a emprar la llengua del seu país i d’afavorir la millor incorporació del professorat estranger a la realitat del país que ha triat per treballar. I, tanmateix, el manifest a favor del dret a la ignorància rep tota mena d’aplaudiments i la mesura a favor del deure de saber la llengua del país on es treballa, la tractem de provinciana.

I, per què el projecte nacional espanyol és seductor i el nostre s’ha tornat carregós? Les dues raons principals, des del meu punt de vista, són aquestes. En primer lloc, el nacionalisme espanyol ha aconseguit representar la “normalitat” per excel·lència. Tant, que ni els mateixos nacionalistes espanyols es veuen com a tals. En el cas d’aquest darrer manifest, és notori: parteixen del principi que els territoris no tenen drets lingüístics -per negar-los a Catalunya-, però troben desitjable que l’Estat imposi garanties per convertir l’espanyol en l’única llengua comuna. És a dir, el territori espanyol els funciona com a realitat “no política”. La segona raó, tant o més poderosa que la primera, és l’interès. El nacionalisme espanyol -en alguns casos, potser només aparentment- garanteix millor els interessos professionals, comercials, empresarials, artístics i, lògicament, polítics dels ciutadans que s’hi identifiquen.

Per la seva banda, el projecte nacional dels català s’ha tornat carregós exactament per les raons contràries. En primer lloc, perquè és -encara- senyal d’excepcionalitat, de voluntat resistent, de minoria hiperpolititzada. I, en segon lloc, perquè associem el catalanisme a l’esforç suplementari, al risc dels propis interessos, al sobrepreu de mantenir-lo viu. Per tant, no és tant que el projecte de reconstrucció nacional hagi perdut adeptes i militància. Ni arguments. Fins i tot, diria que -de tot- en té més i de més notoris que fa uns anys. La batalla que no guanyem és la de la normalitat i la de l’interès. La batalla que estem perdent és la que se situa en el terreny prepolític, o millor, en el camp de la invisibilitat política. I, sigui dit de passada, l’actual govern tripartit, amb les seves dissensions en aquest pla, encara ha fet més visible un tipus de combat que només es pot guanyar de la invisibilitat.

Tanmateix, els camins es van aclarint. A hores d’ara, ningú no pot creure possible l’existència futura d’un Estat espanyol de caràcter plurinacional com, posem per cas, el Regne Unit. De manera que, descartada aquesta tercera via, ens apropem a la cruïlla en la qual ja només quedaran dos camins: o renunciem al nostre projecte nacional català, o abandonem Espanya. És clar que, amb l’empara de l’Estat i tots els seus aparells -seleccions esportives nacionals; alta velocitat espanyola; premsa amb vocació nacional; intel·lectuals patriòticament desacomplexats; premis Príncipe de Asturias; Instituto Cervantes; plans nacionals de recerca i llengua obligatòria, per dir-ne alguns-, Espanya ens va arraconant, per fer que el nostre futur ens sembli encara més carregós. Tant, que el dia que Òmnium ens aplega, amb èxit, per respondre plegats als desafiaments del país, al nostre diari nacional se li fa carregós fer-ne notícia de portada.

Salvador Cardús – Avui – 27 de juny de 2008

Acabo la feina i enfilo el camí a casa passada la mitjanit. Tranquil·litat absoluta a la ciutat. No em creuo cap ànima pel carrer. Tampoc no m’estranya: ha plogut, l’ambient és fresc i falten poques hores perquè la ciutat es desperti. En realitat, sóc jo qui va a contracorrent: un dilluns, a aquesta hora, la gent dorm o s’entreté mirant la televisió. Selecciono música lenta a l’iPod i alenteixo el pas per adequar-lo al ritme de les cançons de Katie Melua i Tracy Chapman. Avanço carrers mentre em fixo en aparadors i balcons. És curiós contrastar la publicitat de bancs i caixes que et prometen la millor hipoteca per tenir l’habitatge de la teva vida amb els cada vegada més nombrosos anuncis de venda i lloguer de pisos. “Alguna cosa deu fallar. Uns t’ho posen fàcil i els altres no se’ls treuen de sobre. Deu ser l’alentiment econòmic“, penso. Recorro badant el darrer tram de ciutat per arribar a casa. Encara estic a temps de topar amb un mínim d’activitat humana. Una parella xerra dins d’un cotxe, un veí fuma mentre passeja el gos amb desídia i sento de fons el soroll d’un persiana que baixa. Són els últims moviments d’una ciutat gairebé adormida. Obro la porta, bec un got d’aigua i em fico al llit. Contesto alguns missatges de mòbil pendents. Em poso la ràdio de fons, apago el llum i tanco els ulls. Se’m fa estrany, però tinc la sensació – errònia, evidentment – que sóc l’últim a anar a dormir.

Fa dies que al meu iPod no para de sonar I love your glasses, el primer disc de Russian Red. En aquest treball, el grup que lidera la cantant i compositora madrilenya Lourdes Hernández ens obsequia amb una dotzena de cançons de folk melòdic amb tocs pop. No us les podeu perdre de cap manera: de la guitarra i de la veu angelical d’aquesta noia, en neixen notes de caviar. Escolteu temes com Cigarettes, They don’t believe i la versió de Girls just want to have fun de Cindy Lauper, per citar-ne alguns, i hi notareu alguna cosa diferent. Les lletres, l’anglès de la cantant i les melodies fan que les cançons de Russian Red generin una benvolguda i sovint enyorada dependència musical. I el millor de tot és que la vaileta responsable d’aquesta joia només té 22 anyets i un llarg futur per regalar-nos més cançons. Segur que en sentirem a parlar.

Circular una estona pel YouTube és fantàstic. Sempre acabes trobant-hi algun vídeo especial. Sense anar més lluny, aquest matí, recuperant-me de l’esforç nocturn d’aquests dies, he topat amb el videoclip de Hansel i Gretel de Joan Miquel Oliver. Tenia constància que havia fet un videoclip d’aquesta cançó, però fins avui m’ha estat impossible trobar-lo. L’espera ha valgut la pena: el resultat és immillorable.

 

 

Si hagués d’escollir un tros de vídeoclip, em quedaria amb el fragment en què menja ‘pirulins i piruletes’. Bravo.

Ho llegeixo a Vilaweb:‘Irlanda és l’únic país de la UE que sotmet a referèndum, per imperatiu constitucional, el tractat de Lisboa, signat el 13 de desembre de 2007. La finalitat d’aquest tractat és de reactivar el procés de construcció europea, embarrancat el 2005 pel no de França i dels Països Baixos al tractat de constitució. Per evitar una nova ensopegada els vint-i-set van acordar a Lisboa que enguany ratificarien per la via parlamentària (no pas per referèndum) el ‘minitractat’, que conserva elements significatius del frustrat projecte constitucional‘.

Vaja, que els polítics tenen por del que la ciutadania, la gent, els votants o com ho vulgueu dir expressi a les urnes. Si no se’n van sortir a la primera, passen dels referèndums i ho tiren endavant. Ja sé que no fan res il·legal, però sí que poso en dubte l’ètica de la jugada. Després es queixaran que no es va a votar, que la gent no sent properes les institucions europees, que es passa de la política… Com sempre, serà culpa nostra.

Reprenem el fil del darrer article sobre Salvador Puig Antich. Si voleu conèixer amb profunditat la seva història i la del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), us recomano llegir La torna de la torna, escrit per Carlota Tolosa, pseudònim d’un col·lectiu integrat per una desena d’alumnes de Periodisme de l’Autònoma i liderat per Ramon Barnils, aleshores professor d’aquella facultat.

A principis dels 80, Barnils va proposar a aquest grup d’estudiants fer un llibre sobre Puig Antich i el MIL. Els va donar quatre documents, un llistat de números de telèfons i un parell de pistes. A partir d’aquell moment, els estudiants i el professor Barnils – millor hauríem de dir mestre Barnils – es reunien un vespre a la setmana per posar en comú el material que anaven obtenint. A poc a poc, els documents van començar a prendre forma de llibre.

L’obra és un exemple de feina periodística. És una crònica acurada en la descripció dels fets, contingudament sentimental,  documentada fins a l’extenuació i, sobretot, perfectament contextualitzada perquè aquells que no van viure aquells anys siguin conscients del significat de la història. A diferència d’altres llibres sobre Puig Antich, La torna de la torna té un altre gran mèrit: explica amb precisió quirúrgica què era el MIL, com es va gestar i quins objectius perseguia.

L’obra és, doncs, un gran llibre i una gran esperança per al món del periodisme. Ho explica Barnils al pròleg del llibre: ‘Al lector li podria despertar una emoció especial de veure, com m’ha semblat de veure-ho a mi, que hi torna a haver periodistes que a l’hora d’escriure es preocupen tant de dir coses com de dir-les ben dites – si és que és decent de separar una cosa de l’altra’. Amén.

L’altre dia, a la redacció, no sé ben bé per què, vaig posar la cançó A Margalida de Joan Isaac. Em va entristir molt comprovar que ningú no sabia que aquesta cançó està inspirada en na Margalida, la mallorquina amant de Salvador Puig Antich en el moment en què el franquisme va assassinar – alguns diuen executar, els malparits – aquest militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL). El van matar el 2 de març de 1974, quan tenia 25 anys, per l’assassinat d’un sots-inspector de la policia en un consell de guerra ple d’irregularitats jurídiques. Tres anys més tard, Joan Isaac va compondre aquesta cançó que sempre canta en els seus concerts en homenatge a Puig Antich, a la seva amant i als lluitadors contra les dictadures. Es tracta d’un himne contra la pena de mort que forma part de la memòria col·lectiva d’un país, tot i que, com vaig comprovar, té tots els números de la rifa per caure en l’oblit. Llàstima.

Quan es va estrenar la pel·lícula Salvador, que relata els últims dies de la vida de Puig Antich, l’Avui va tenir el bon gust d’entrevistar les persones que van viure el cas en primera persona. Una de les entrevistades, com no podia ser d’una altra manera, va ser na Margalida, que amb clarividència recordava les últimes hores del seu amant.

Increïblement, la banda sonora de Salvador, elaborada per Lluís Llach, no va incloure A Margalida entre el seu repertori. De veritat, no s’entén per què s’exclou aquest tema, ja que na Margalida, interpretada per l’àngel Ingrid Rubio, apareix en la pel·lícula en diverses ocasions. Probablement, el moment en què na Margalida i en Salvador comparteixen una estona de tranquil·litat i amor al pis d’ella mentre fumen herba hauria estat el més adequat per posar la cançó de fons. Potser més val no capficar-s’hi: ja no ho podrem canviar.

Això sí, continuaré escoltant la cançó de tant en tant al meu iPod per no oblidar qui són na Margalida i en Salvador i, sobretot, què significa la seva història. Intentarem que aquest himne trigui molt de temps a caure en l’oblit.

Aquí us deixo la lletra de la cançó:

A Margalida

Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t’arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l’ombra fidel
que és nostra tothora.